La societat virtual s’ha anat construint al llarg dels últims 25 anys amb elements diversos: Des d’alguns aparentment senzills, com els correus electrònics, fins a transaccions online de tot tipus, com compravendes entre particulars o tràmits burocràtics oficials amb l’administració pública. Ara bé, la màxima expressió d’aquesta nova realitat són –sens dubte- les xarxes socials. Actualment, arreu del món, més de 1.500 milions de persones tenen un compte a Facebook, més de 1.000 milions utilitzen Whatsapp com a servei de missatgeria, uns 400 milions pengen les seves fotografies a Instagram, 320 milions de persones piulen a Twitter, 300 milions fan servir Skype, 250 milions són usuaris de Viber, 200 milions de Snapchat i 100 milions de persones tenen un perfil professional a Linkedin. Aquesta nova comunitat virtual ha generat, de manera espontània, els seus propis llenguatges, els seus propis usos i costums i –en certa forma- les seves pròpies normes. Em sembla important remarcar això últim: Les xarxes socials en particular i la comunitat virtual en el seu conjunt generen de manera espontània les seves normes. Com també les societats humanes primigènies s’organitzaven de manera espontània. Aquí a Andorra en conservem un bon exemple: les nostres comunitats locals estan regides pels Comuns que, en origen, a l’Alta Edat Mitjana, van néixer com a institucions d’autogovern, creades pels mateixos pagesos d’Andorra per ordenar qüestions tan bàsiques com la tala dels boscos o l’ús de les pastures. Les societat humanes –físiques o virtuals- creen les seves pròpies normes i codis de conducta i majoritàriament els respecten; sense necessitat d’un tercer extern, d’una mena de Leviatan, que obligui al compliment de les normes. Em sembla important remarcar aquest punt perquè quan parlem de seguretat, de regulació i de prevenció i persecució dels crims, hem de tenir sempre present que la gran majoria de la gent fa un bon ús de les eines que la societat posa al seu abast. És sempre una minoria la que, ja sigui per imprudència o bé per voluntat de fer mal, trenca les normes i els codis de conducta. És per això que quan parlem de seguretat hem de tenir sempre present la ponderació d’altres drets i béns jurídics que també mereixen protecció. Així com el principi de proporcionalitat a l’hora de garantir aquesta seguretat i combatre aquells que l’amenacen; perquè res no és tan contraproduent com matar mosques a canonades. Tot i que la majoria de les persones compleixen de manera voluntària amb les normes –tan en la realitat física com en la realitat virtual-, el creixement exponencial que ha viscut la comunitat virtual en les últimes dècades ha anat acompanyat d’un creixement –també exponencial- de la cibercriminalitat. Fa quatre anys, un article al rotatiu britànic The Guardian ens va fer prendre consciència de la realitat del cibercrim: Entre el 2008 i el 2012, al Regne Unit, les denúncies de crims comesos a les xarxes socials van créixer un 780%: De 556 denúncies el 2008 a 4.908 denúncies el 2012. La proliferació de les xarxes socials ha anat acompanyada d’una proliferació de la cibercriminalitat. Però també m’agradaria fer notar un matís: Els índex de cibercriminalitat els obtenim –molt sovint- gràcies a les denúncies de les mateixes víctimes. Per tant, també podem dir que hi ha hagut una presa de consciència per part dels usuaris d’aquestes xarxes socials: Persones que fa 8 o 10 anys no tenien consciència de ser víctimes d’un crim per un ús il·lícit de les seves dades personals avui en tenen consciència. 2/6