Sigui com sigui, el grau d’exposició que tots nosaltres tenim a la cibercriminalitat és molt elevat: En el que portem de dia, en tot el món, ja hi ha hagut 800.000 persones que han estat víctimes d’un cibercrim. Això és el que es desprèn de les estadístiques: 1,2 milions de persones són víctimes de la cibercriminalitat cada dia; el que equival a 50.000 persones cada hora, 820 persones cada minut i 14 persones per segon. 7 de cada 10 persones hauran estat víctimes del cibercrim en algun moment de la seva vida, fins i tot persones que no són usuàries de xarxes socials. Davant d’aquestes dades xocants ¿hauríem de concloure que la proliferació de les xarxes socials i de la comunitat virtual ha multiplicat la criminalitat? Seria una conclusió –al meu entendre- precipitada i mancada de matisos: Les noves tecnologies de la comunicació i la informació han multiplicat les interaccions humanes de tot tipus i és això el que ha obert nous espais, noves oportunitats i noves modalitats per a les conductes criminals. Bona prova d’això que dic és que una gran majoria dels anomenats cibercrims són crims que ja existien i que ara es cometen utilitzant les noves tecnologies, especialment internet. Delictes com la difusió de continguts il·lícits (de pornografia infantil, o de racisme o antisemitisme), els fraus de tots tipus o els atemptats a la propietat intel·lectual o industrial (com còpies o falsificacions). Tots aquests delictes ja existien abans de l’eclosió d’internet i de les xarxes socials. I, per tant, en la majoria dels casos no s’ha requerit una adaptació legal per ser tipificats com a delictes. El que sí ha estat necessari és canviar la manera en què perseguim i prevenim aquests delictes. Perquè l’espai digital obre noves arenes on es cometen aquests delictes i noves modalitats de comissió dels mateixos. I, si bé dificulta, en alguns casos, la investigació, també pot facilitar-la en altres casos. I, evidentment, també en l’àmbit d’internet cal sempre mesurar bé que la persecució i la prevenció de delictes no afecti de manera desmesurada béns jurídics mereixedors de protecció com la intimitat o les llibertats d’expressió i comunicació. Ara bé, més enllà dels crims que ja existien –i estaven tipificats- amb anterioritat a l’existència d’internet, el creixement del ciberespai ha anat acompanyat de l’aparició d’un altre tipus d’infraccions penals, aquestes sí, nascudes en l’àmbit de les noves tecnologies. Quan parlem de violacions dels sistemes de tractaments automatitzats de dades, de virus informàtics que poden atacar i danyar aquests sistemes, de difusió de programes per clonar o crear falses targetes de crèdit, d’infraccions de les normes sobre criptologia o signatura electrònica, d’usurpació de la identitat digital... Estem assistint a l’aparició de nous tipus de delictes que només existeixen en el món virtual i que no existien abans de l’aparició d’aquesta nova realitat. I aquí sí que ha calgut adaptar de manera constant la legislació penal per poder prevenir la realització o sancionar aquests tipus de conductes. En molts casos, per tipificar-les com a delicte. Aquesta tasca de tipificació no és fàcil i comporta –sovint- més complicacions del que hom podria imaginar: Perquè el cibercrim qüestiona de ple un dels principis bàsics del dret penal tal i com el coneixíem fins ara: la territorialitat. Les conductes són delictives o no en funció del lloc on es cometen, és a dir, en funció de la llei penal que està en vigor al lloc on es cometen. En el cas del cibercrim, el concepte de lloc, d’indret, es difumina. Víctimes i agressors poden estar en indrets diversos, separats per milers de quilòmetres de distància, i amb ordenaments jurídics molt diferents. I això pot dificultar enormement la lluita contra aquests delictes. 3/6